El capità de la marina mercant

(capità): ¿Estudias en la universidad?
(eli): Sí, telecomunicaciones.
(capità): Ah, yo soy Capitán de la Marina Mercante.

Així començava una extranya conversació amb un capità de la marina mercant aquest matí a les 10, mentre jo em disponia a esperar l'autobús per baixar a Las Palmas.

Resulta que el recent conegut capità, d'uns 70 anys, havia treballat durant molt temps en alguna ruta entre Barcelona, Canàries i Bolivia tot i que "bolivia no tiene puerto de mar, que lo perdió en 1879", segons m'han informat.

La conversació era un tant inconexa, però no per això menys interessant.. de fet millorava. Així, cada cop que el locutor agafava aire, una no sabia cap a on aniria a parar.

Al cap d'uns 25 minuts haviem parlat de les rambles, l'hotel regina, les anacondes o "la fobia más grande de Bolivia", el cine coliseum i "por qué no se puede mezclar licor de albaricoque con leche si no quieres salir corriendo del cine". Havia après que els vaixells de la marina mercant poden "zarpar" sense capità, però mai sense el teleco o "el que se sabe las claves", que ni idea de a quines claus es referia, però em semblava lleig interrompre el magnific relat.. de la importància del radar, i de que ara ja es fa tot per satèl·lit.. i així, tant fàcil, perd la gràcia. I té raó.

També m'havia explicat que nàutica és "la carrera más larga del mundo", que quan un acaba nàutica no és ningú, que calen 400 dies al mar i que després encara ets capità ras i has de navegar ves a saber quants anys més perquè et fer de capità. I que ell, de fet, havia anat a Tenerife (la única illa on es podia estudiar llavors) a fer medicina (igual que el seu pare i el seu tiet i el seu germà, el negoci familiar, vamos) però a l'últim moment va decidir canviar de plans perque "lo del mar es vocación y profesión".

L'autobús (guagua) finalment havia arribat, jo havia d'anar a mirar que passava amb la meva beca d'emancipació, i llavors, la frase de despedida:

(capità): "Recuerda. El único animal que da miedo es el ser humano".

Doncs si, tota la raó.
Espero trobar-me'l un dia d'aquests a veure si m'explica com acabava la ruta a un pais sense sortida al mar.